Relats Conjunts: Santiago Rusiñol, 1892, Interior d'un cafè

Santiago Rusiñol, 1892, Interior d'un cafè

La xafardera de la meva veïna, aquí fent temps com aquell que res. Només per vigilar-me a veure si em trobo amb algú. N'estic fins al capdamunt d'ella, ho xerra tot als meus pares i després em controlen encara més. He hagut de demanar una consumició que no volia, per culpa d'ella. Ara, també cal dir aquest xarop amb sifó està boníssim, això sí!  Si me'n vaig  es capaç de seguir-me. Ella pensa que m'he de trobar amb algú, aquí, però no sap que jo he vingut fins aquí perquè he vist que em seguia i no volia que arribés, darrere meu, fins al lloc on anava. I em fa patir arribar tard... i perdre el poc temps que tenim. Quins nervis, quin neguit!!!

- Elionor, maca, com estàs? que esperes algú?

(no, si ara, a sobre, em donarà conversa)

- Molt bé senyora Engràcia, i vosté?  Sí, sí, espero la meva amiga Matilde, anirem adonar un volt.
- Ah!  Estaré encantada de saludar-la!

(quina pesada, aquesta dona!!!)

- Vaig a veure si la veig venir pel carrer.
- Ves, ves, noieta, ja us espero aquí, aniré a saludar la Maria, mentrestant, ara que té un moment de repòs darrere el taulell.

(aquesta és la meva, surto i fujo corrents, que em perdi la pista...)

- Hola senyora Patrícia, que arribo tard? - diu esbufegant l'Elionor.
- Tot just 5 minutets reina, passa, passa, 
- És que  la senyora Engràcia no em deixava de petja...
- Ui, la bruixa de l'Engràcia no em pot veure.
- Oh!  i si els diu als meus pares que vaig a veure una vident i em gasto els diners així, em maten!
- L'has esquitllada prou bé doncs, no la veig en cap racó de tot el carrer.  - diu la Patrícia mirant per la finestra - Som-hi Elionor, què vols saber?
- Si us plau...  Per quant temps hauré de suportar aquesta meva veïna?










Comentaris

  1. Quina sorpresa la "cita" de l'Elíonor, no m'ho esperava gens que el relat acabés així. :-D
    De totes maneres, la meva opinió personal és que en aquest cas hauria sigut preferible que la senyora Engràcia hagués descobert que la noia va a veure una vident i hagués avisat als seus pares que la senyora Patrícia està enredant i fotent els quartos a la seva filla. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Depèn de com t'ho miris Mc!
      Sigui com sigui que es gasta els diners, tampoc no és cosa de la veïna...

      Elimina
    2. És cert, depèn de com t'ho miris. Ja sé que els comentaris d'un relat no són el lloc adient però, així i tot, vull explicar-te com ho veig jo. En general, el tema dels vidents, "curanderos" i similars es mira amb molta indulgència i es considera que "no fan cap mal". No és així, són persones que s'aprofiten de la bona fe d'alguna gent per, simplement, robar-los. Tot el que es pugui fer per evitar que algú caigui en les seves mans, més que ser un "xivato" ho considero fer un favor a aquesta gent. Ara bé, dit això també dic que estic totalment en conra de les tafaneries, dels que es fiquen en la vida de la gent no per ajudar com seria el cas a que em referia, sinó simplement pel gust de criticar que, pel que m'ha semblat entendre, és el que has volgut mostrar al teu relat. Ja veus que, al final, tampoc estem tan en desacord. ;-)

      Elimina
    3. No sé si s'entén prou bé el final, però jo volia suggerir que si no fos per la pesada de la veïna, potser mai no hauria anat a la vident. No tindria res a preguntar...

      Elimina
    4. S'entén, sóc jo que no he entès res. Continuo pensant allò que vaig dir dels vidents però està clar que no era el lloc ni el moment per dir-ho. Em sap greu.

      Elimina
    5. Res a disculpar, Mc! Ja saps que m'agrada contrastar opinions i si no fos que soc de viatge, probablement hagués donat més corda a la coversa...

      Elimina
  2. Oh, no vull parlar de la Sra. Engràcia, sinó del llibre de Jordi Dorca i teu, que acabe de veure a les entrades populars. Sembla que ho vas fer saber al febrer però jo no ho vaig llegir en el seu moment perquè ara no passe molt pels blogs (estic enfeinada en la reforma del pis de ma mare i estic més a Alcoi que ací -ja veurem quan acaba). Però m'alegre moltíssim que aquest projecte haja vist la llum per fi. FELICITATS A TOTS DOS.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja el tinc a casa, Noves flors. Moltíssimes gràcies. Ja en tindràs notícies!

      Elimina
  3. Tenir un mal veí és un castic!
    Un relat amb un final sorprenent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pot ser bastant pesat, sí! Una veïna com aquesta que acaba la paciencia de tal manera que li fa gastar els quartos amb la vident només per saber fins quan l'haurà de suportar.

      Elimina
  4. Les tafaneres i tafaners han d'aprendre a deixar tranquil·la la gent. I els xivatos encara més!

    ResponElimina
  5. Suposo que la veïna devia pensar que la trobaria in fraganti amb algun galifardeu, si hagués sabut això de la vident, li hauria agafat un cobriment de cor!!!
    Bon diumenge, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Depèn de les creences de la veïna... si la veïna creu en vidents, potser s'hagués sentit alleugerida i tranquil·la, si no hi creu potser li agafa el cobriment de cor.

      Elimina
  6. Una vident!! :-)
    La veritat es que no hi he cregut mai en tot això... El que sí és cert i ben cert és que hi ha persones moooooooooolt xafarderes, pesades... però que, tot i així són bellíssimes persones comparades amb l'Arrimadas... .... ai... crec que marxo de tema!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser marxes del tema, però estic totalment d'acord amb tu... sempre hi ha un pitjor que una veïna xafardera....

      Elimina
  7. Ens havies fet imaginar una altra mena de cita, és clar. Aquesta veïna té massa poca feina, potser que vagi a la vident a preguntar si la seva vida tindrà més al·licients en un futur proper.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bravo, XeXu! Sí senyor! Que hi vagi ella i que deixi tranquil·la la pobra Elionor!

      Elimina
  8. He he he, m'has fet recordar la Sra. Anita, una veïna analfabeta i molt tafanera de l'escala que fa uns anys ens va deixar. Tenia unes trifulgues amb una altra veïna amb qui no es parlava i que aixecava el cap quan es creuaven pel carrer, i llavors li etzibava sense contemplacions:
    -Las que miran pa arriba pisan mierda!
    Jo havia intentat aconsellar-la mirant de fer-li veure que demostraria ser més senyora si l'ignorés, si no li digués res, etc. Ella deixava anar quatre llagrimetes, m'explicava la vida, m'agraïa que l'aconsellés tan bé, però la seva darrera frase sempre era la mateixa:
    -No tornaré a fer-ho més, Montse, ho juro. Això sí, si torna a mirar amunt quan me la trobi li diré: Los que miran pa arriba pisan mierda!
    I és que la xafarderia sembla innata en algunes persones... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha gent que no se'n sap estar... de xafardejar i de dir inconveniències... però mira què vols fer-hi?

      Elimina
  9. ai les xafarderes i els xafarders ......molt bon relat Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades es fan pesadets... gràcies, Elfree!

      Elimina
  10. És un bar com una estació d'enllaç per despistar.
    Però veig que hi ha alguna que està fent bon negoci.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La intenció era despistar, sí... sempre hi ha gent que fa negocis, per tot...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars